---

Davant el mirall, na Maria Honesta
Es posa el seu vestit de mudar
Mentre, de lluny, sona l'orquestra.

L'espera el promès
A la pista de ball, on la magnòlia
Sentirà com, baixet i amb sentiment,
Sense el frec d'un bes
Es diran adéu per sempre.

Què pobres són i, per fer diners,
Ell demà mateix
Se'n va cap a les Amèriques...

En Joan Treball, dalt de l'enorme paquebot,
Fa via pel mar immens cap el seu somni.
I, si la nostàlgia li omple el cor,
La imatge del seu amor li fa senyals a l'horitzó...
Sempre vers l'horitzó!

Però, en Joan Treball no va fer fortuna!
Potser poc viu... Potser massa honrat,
No es va lliurar de la pobresa.

Sol, cansat i trist
De cercar tants tresos sense trobar-los,
Va pensar en el retorn, però temorós
Que la seva gent
No sabés tornar a estimar-lo...

I així va ser com en Joan Treball,
Sense cap diner
Va tornar de les Amèriques.

Però tothom va rebre'l amb els braços ben oberts
I va retrobar l'amor que delejava.
Van ser rics d'atzars i de tendreses
I els déus afegiren anys per fer més llarg el seu destí...
Més llarg el seu destí!

Ha passat molt temps, però la gran magnòlia
Encara ombreja el lloc on, abans,
Hi feien ball cada Diumenge.

I, als enamorats
Que enllaçats s'hi passegen al capvespre,
Els hi arriba el ressò no molt llunyà
D'un ball que, potser,
Va tocant l'Orquestra Lira

I el riure clar dels qui, dins el cor,
Van saber trobar
El tresor de les Amèriques...

---

Teksty umieszczone na naszej stronie są własnością wytwórni, wykonawców, osób mających do nich prawa.