Ara mateix enfilo aquesta agulla Amb el fil d'un propòsit que no dic I em poso a apedaçar. Cap dels prodigis Que anunciaven taumaturgs insignes No s'ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, Quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho I assentar els peus en terra i proclamar-nos Hereus d'un temps de dubtes i renúncies En què els sorolls ofeguen les paraules I amb molts miralls mig estrafem la vida...
De res no ens val l'enyor o la complanta, Ni el toc de displicent malenconia Que ens posem per jersei o per corbata Quan sortim al carrer. Tenim a penes El que tenim i prou: l'espai d'història Concreta que ens pertoca, i un minúscul Territori per viure-la. Posem-nos Dempeus altra vegada i que se senti La veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti! I en acabat, que cadascú es vesteixi Com bonament li plagui, i via fora! Que tot està per fer i tot és possible!
I. Pensem-la clara aquesta quietud Que escampa tants de ressons impensats; Pensem-la clara i suggerent, que ens ompli L'espai concret d'ara mateix, l'espai En què no hi ha cap mena de sorpresa I tot és vell, i trist, i necessari.
Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten A llegir encara la mateixa plana.
II. Potser el secret és que no hi ha secret I aquest camí l'hem fet tantes vegades Que ja ningú no se'n sorprèn; potser Caldria que trenquéssim la rutina Fent algun gest desmesurat, alguna Sublimitat que capgirés la història.
Potser, també, del poc que tenim ara No sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!
III. Molt lentament, giravolta la sínia I passen anys, o segles, fins que l'aigua S'enfila al cim més alt i, gloriosa, Proclama la claror per tots els àmbits. Molt lentament davallen, aleshores, Els catúfols per recollir més aigua.
Així s'escriu la història. Saber-ho No pot sobtar ni decebre ningú.
IV. Massa sovint girem els ulls encara I el gest traeix angoixa i defallences. L'enyor, voraç, ens xucla la mirada I ens gela el moll del sentiment. De totes Les solituds, aquesta és la més fosca, La més feroç, i persistent, i amarga.
Convé saber-ho i convé, d'altra banda, Pensar el futur lluminós i possible.
V. Qui sinó tots -i cadascú per torna- Podem crear des d'aquest límits d'ara L'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin, L'espai de vent on tota veu ressoni? Públicament, ens compromet la vida. Públicament i amb tota llei d'indicis.
Serem allò que vulguem ser. Debades Fugim del foc si el foc ens justifica.
VI. Ni llocs ni noms ni espai suficient Per replantar l'arbreda, ni cap riu Que remunti el seu curs i ens alci el cos Per damunt de l'oblit. Tots sabem bé Que no hi ha camp obert per cap retorn, Ni solc en mar a l'hora del perill.
Posem senyals de pedra pels camins; Senyals concrets, de fonda plenitud.
VII. Compartirem misteris i desigs D'arrel molt noble i secreta, en l'espai De temps que algú permetrà que visquem. Compartirem projectes i neguits, Plaers i dols amb dignitat extrema, L'aigua i la set, l'amor i el desamor.
Tot això junt, i més, ha de donar-nos L'aplom secret, la claredat volguda.
VIII. En clau de temps i amb molt de patiment. Vet ací com podem guanyar el combat Que de fa tant de temps lliurem, intrèpids. En clau de temps i potser en solitud, Acumulant en cadascú la força De tots plegats, i projectant-la enfora.
Solc rere solc per mar de cada dia; Pas rere pas amb voluntat d'aurora.
IX. Ni cap llevant luxuriós, ni cap Ponent solemne. Més ens cal saber Que no hi ha grans misteris, ni un ocell Dales immenses que ens empari; res D'allò que tants de cops han proclamat, Amb veu mesella, foscos endevins.
Posem la mà damunt la mà i els anys Conferiran duresa a cada gest.
X. Vam preservar del vent i de l'oblit La integritat d'uns àmbits, d'uns projectes En què ens vèiem tots junts créixer i combatre. I ara, quin fosc refús, quina peresa Malmet l'impuls de renovada fúria Que ens feia quasi delejar la lluita?
Del fons dels anys, crida, barbullent, La llum d'un temps expectant i frondós.
XI. Convertirem els silencis en or I els mots en foc. La pell d'aquest retorn Acumula la pluja, i els afanys Esborren privilegis. Lentament Emergim del gran pou, heures amunt, I no pas a recer de cap malastre.
Convertirem el vell dolor en amor I el llegarem, solemnes, a la història.Teksty umieszczone na naszej stronie są własnością wytwórni, wykonawców, osób mających do nich prawa.
